La proposta d’Alberto Peral intervé el Pavelló Mies van der Rohe a través dels seus elements constitutius més eteris: els reflexos que dilueixen la solidesa dels seus paraments.
La capbussada suposa un trànsit que trenca la membrana entre dos mons: el de la mirada prèvia al salt, capaç de discernir a través de la transparència de l’aire, i el del cos envoltat pel medi aquós després de submergir-se sota la superfície. A “A Bigger Splash”, Hockney va capturar aquell instant d’excitació després de la ingravidesa del salt. El canvi de medi suposa una pèrdua d’alè, deixant com a únic rastre la presència fugaç del moviment a l’aigua.
El Pavelló Mies van der Rohe, amb el seu efecte especular, erigeix una realitat abstracta on l’espectador s’enfronta a un reflex inassolible, un espai on la mirada s’avança al que les mans poden tocar quan troben la resistència de la polida superfície. El flux de l’espai s’escapa entre els dits, incapaços d’aferrar el seu propi imaginari. Els pilars, cal·ligràfics, es troben suspesos, alliberats ficcionalment de les càrregues que han de sostenir.
El doble reflectit que ens mira — alhora un jo, alhora un tu — deixa com a resta allò inaprehensible rere d’una mirada que reconeixem i ens pertorba. És en la ficció, en aquest moment d’estranyesa, on ens percebem com a cossos situats en un espai que ens travessa amb la seva idealitat infranquejable.
A "Splashing Mies", Alberto Peral intervé en l’únic reflex capaç de ser travessat: la pertorbació de les aigües esquinça la ficció constitutiva de la pròpia realitat miesiana.
La publicació de Splashing ha estat produïda per Matthew Liu Fine Arts Gallery
Preferències sobre cookies
